De campanya...

Malgrat el parèntesi d'hivernació d'aquest blog, aquests dies no em puc estar de penjar alguns vídeos i alguns links en relació amb la campanya de les eleccions generals del 9 de març.

L'objectiu (i el desig) és clar: que guanyi ZP!!!


Vídeo de la JSC. Què passaria l'endemà de les eleccions si guanyés Rajoy?



Vídeo de la JSC de Mataró. ZP i Rajoy: no es lo mismo!



Defender la alegría. Vídeo de la Plataforma de Apoyo a ZP:



El Jubilado de Moratalaz. Zapatero yo votaré por ti!



I per últim, no us perdeu el post de l'amic i ideari Carlos Hidalgo sobre la suposada nena que el Rajoy va citar en el debat d'aquest dilluns. Impagable!

Entre España-se-rompe y Paquirrín, no hay nada

Ja fa uns dies, la Joana deia que cada vespre fa mans i mànigues per veure la reflexió inicial de l'Iñaki Gabilondo al telenotícies de Cuatro. Jo me'l perdo més d'un dia, però sempre que el veig (i sobretot, l'escolto), penso que hauria de fer com la Joana i correr per no perdre-me'l mai.

Un dels últims dies que vaig tenir el plaer d'escoltar-lo, en Gabilondo va dir que entre tants debats estèrils com tenim actualment, no ens parem a pensar en la profunditat de les reformes polítiques que s'estan fent a Espanya. Per exemple, la Llei de la (in)Dependència o la Llei de la Igualtat. I literalment va dir:

"Entre el España-se-rompe y Paquirrín, no hay nada en medio. [...] Ésta es la verdadera pinza".

Quanta raó té!! Entre els fantasmes de la desmembració de l'estat i les anades i vingudes de la Pantoja i família per jutjats, pressons i hospitals, molta gent no sent res més. Probablement, també és culpa nostra... I ho haurem de tenir en compte de cara a les eleccions de març.

PD: Aquí podeu trobar la reflexió sencera del Gabilondo aquest dia. No us la perdeu.

PD2: No pretenc fer publicitat de l'esmentada cadena de televisió, però ja que en parlo aprofito per dir que m'agrada molt el plantejament d'un dels seus nous programaes, ¡Qué desperdicio!, on ensenyen a famílies concretes a reduir, reciclar i reutilitzar i, sobretot gastar menys diners amb una visió sostenible. Llàstima que les televisions públiques no es dediquen a fer aquest tipus de programació i ens deleitin amb masies centenàries o famosos ballant salsa...

PD3: Escric aquest post després del Consell Nacional de la JSC d'ahir a Granollers, on l'amic i company Marcos Vidal em va recordar que no escric massa últimament. Així doncs, aquest post va per ell i la Susanna, que estic segura que estaran molt d'acord amb l'Iñaki!

Perdonen que no les escriba

Després d'unes quantes setmanes d'anar visitant aquest bloc de tant en tant, els meus estimats lectors es deuen preguntar: "I quan s'acaben les Santes? Sí que s'allarguen aquestes festes, no? Sabia que els mataronins eren capgrossos, però no m'imaginava que ho fossin tant...".

Bé, de fet, com es poden imaginar, les Santes i la consegüent ressaca fa temps que es varen acabar. En el calendari dels bons santeros, hi ha també altres festes posteriors (com les d'Argentona), que cal anar seguint. Però també fa temps que es van acabar.

El cas és que fa dos mesos que no escric i això no te perdó de Juliana ni de Semproniana. Per tapar aquest buit en la meva vida virtual els deixo unes fotos del què he estat fent últimament...

Endevinen on he estat?





























I també he vist:

Contracròniques de les Santes (II)

I quan comencen les Santes?

Benvolgut Santero no iniciat, ara que ja coneixes algunes de les paraules i costums claus per poder entendre les Santes, et deus preguntar quan es celebren. Més concretament, deus dir: "i quin dia comencen?"

Benvolgut Santero no iniciat, si t'has fet aquesta pregunta, has caigut en un forat negre del què et serà difícil de sortir. Espero poder-te ajudar amb la següent llicó d'aquest curs per fascicles sobre les Santes.

Fa anys, molts anys, les Santes es celebraven durant el dia de les Santes, com és lògic. Aquest dia és el 27 de juliol, dia de Santa Juliana i Santa Semproniana. Els actes de celebració es van anar allargant fins al dia següent, el 28 de juliol. Per això, encara avui en dia, molta gent diu que el dia 27 és el "Primer dia de Santes", i el 28 és el "Segon dia de Santes". Fins aquí, estimat santero no iniciat, tot està clar.

Però ja fa molts anys, que la festa s'ha anat enriquint i ha anat sumant actes diversos, més o menys beats o més o menys erotico-festius, que han anat ampliant el calendari santero. Durant la dècada de 1990, va arribar a definir-se de forma bastant clara en l'imaginari popular que la festa començava el dia 24 de juliol i acabava el 29. El tret de sortida més acceptat per tots era l'acte de les Havaneres, que es celebra la nit del 24. Fins aquí, tot bé, oi?

Però resulta que malgrat aquesta acceptació popular, la crida a les Santes, o pregó de la Festa Major amb què tots els pobles haguts i per haver inicien les seves festes, s'ha fet sempre el dia 25. Així que les havaneres no deixaven de ser un preludi de l'oficialitat del 25. Tot i que sortien al programa com a acte oficial. Veig, benvolgut santero no iniciat, que vas seguint el fil de la qüestió.

Però és que des de finals dels 90 i durant aquests primers anys dels 2000, el programa d'actes ha seguit creixent, incrementant-se amb actes oficials, extraoficials, populars i altres categories. Finalment, el cartell que anuncia les Santes ha acabat assenyalant només com a data de les Santes el dia 27 i deixant pel programa de mà la polèmica d'actes a incloure o no. Com ja vam explicar en la primera lliçó, és en aquest punt on cal que un bon capgrós adopti una opinió pròpia i intransferible sobre el debat de la data d'inici de les Santes. Recorda de defensar a capa i espasa la teva postura i de canviar-la l'any vinent, per a poder rebatre-la amb els qui ja hagis convençut aquest any!

Dit això, deixo aquí la teoria que algunes amigues meves i jo compartim sobre l'inici de les Santes:

Les Santes comencen quan, durant els últims dies de juliol, vas passejant o anant de compres per la Rambla i la Riera (tradició pròpia dels MTV) i creues la teva mirada amb la majestuosa i cavallerosa mirada del principal emblema de la nostra festa: en Robafaves. En aquest moment, és quan comencen les Santes. Així, les Santes es confeccionen a mida de cada santero (per poder tenir una opinió pròpia i contrastable amb fets) i tenen com a tret de sortida el nostre estimat gegant.

Benvolgut santero no iniciat, et proposo que gaudeixis de la Festa i que deixis en els comentaris d'aquest blog la teva teoria sobre l'inici de les Santes. Glòria en Robafaves!

Cortesia blocaire

Feia tant de temps que no actualitzava el blog (contenido y continente) que ara que m'hi poso me n'adono que no he seguit les més mínimes regles de la cortesia blocaire. Sobretot pel que fa als links.

Una de les primeres normes de cortesia bàsiques d'aquest món és enllaçar des del bloc propi els blocs aliens que parlen del propi. Així doncs, passo a linkar alguns dels molts blocs d'amics, companys, coneguts i fins i tot desconeguts que m'enllacen:

• You & Me = 3: El blog d'un gran amic i company, el Marcos Vidal, que ja fa temps que està en funcionament i jo encara no l'havia enllaçat (sóc un desastre!).


• El bloc d'Ivan Fernández: un jove i socialista, molt i molt jove!


• El blog Esquimal: per no quedar-se gelat.


• 4colors: blog de referència i dels pioners de la blogsfera mataronina.

Una altra de les normes de cortesia blocaire és presentar blocs d'amics i amigues que s'endinsen en aquesta aventura virtual. I aquí tinc el plaer de presentar un parell de blocs de grans amics que he conegut en les meves peripècies laborals:

• Es toda una experiencia vivir sin miedo, ¿verdad?: o les reflexions sarracenques d'un sarrianenc madrileny que, pel què veig, prefereix mantenir la seva identitat oculta tot i que, pels que el coneixem, no se'ns escapa reconeixe'l fàcilment. Valen la pena les seves reflexions i la seva ironia. Aviat farem unes canyes!


• Amu Daria: o el blog de l'Eduard Balsebre, on relata els seus viatges per la ruta de la Seda, Xiquitiestán, Dondestán, i altres països de nom impronunciable pels desconeixedors de la matèria. Per això, per conèixer aquests països i la seva gent, res millor que un gran guia com l'Eduard, i tot sense moure's de la pantalla de l'ordinador!!

I, per últim, una altra de les normes de cortesia (tot i que hi ha qui no és gaire favorable a aquesta pràctica) és contestar els mems que altres blocaires ens llancen. Jo en tinc un parell de pendents, des de fa bastant de temps. Els intentaré contestar de forma breu ara mateix, no sigui que la maledicció dels mems no contestats caigui sobre mi i aquest estiu l'avió que he d'agafar s'endarrereixi, em perdin les maletes, i em toqui al seient del costat un d'aquells passatgers que s'adormen sobre les espatlles alienes sense cap mena de remordiment i amb babeta caient inclosa!

El primer dels mems pendents és de la Glorieta i havia de contestar les següents preguntes:

Fa deu anys: En tenia 17 i devia ser l'estiu entre 3r de BUP i COU (sóc la última promoció de Mataró que va estudiar amb els plans antics). Recordo aquell estiu entre cafès a la plaça Santa Anna, la platja i les Santes... Com la majoria d'estius!!

Fa cinc anys: Ja havia acabat la carrera (Ciències Polítiques) i estava a punt de començar el postgrau. Era l'estiu del 2002 i anava per tercer any consecutiu a actuar a Menorca amb la companyia Danae Dansa (que bé que ens ho vam passar!). Ja estava treballant (com a becària) a la Fundació Campalans.

Fa un any: avui just fa un any estava deixant Madrid per anar a treballar a la Secretaria General de Joventut. Va ser una època molt intensa, per tota la feina que hi havia per fer i el poc temps que teníem per fer-la. Malgrat tot, en tinc un gran record i en conservo molt bons amics!

Ahir: Coses de casa, estudi, classe i sopar familiar. Tot un canvi de ritme!!

Avui: Sessió d'ordinador i blogs. Volia anar a la platja però el dia no s'acaba d'aixecar.

Cinc lletres de cançons: Mmmm... No sé ni per on començar! En recordo moltes, tinc bona memòria per aquestes coses. En tot cas, com que a l'últim post ja vaig parlar de música, em salto aquesta pregunta!!

Cinc llocs per visitar: Barcelona (ara que hi ha en Woody Allen), Itàlia (tota ella), i París. I dos llocs que em falten: Nova York i Estambul.

Cinc coses que m'agraden menjar: Les que fa la meva mare!!

Cinc joguines: els Playmobil, en totes les seves versions, models i activitat; altrament coneguts com a "clics". També les nines (la Barbie em perdia, ho sento) i qualsevol sèrie de ninotets i animalons. Els Batmans. Les cartes i els jocs de taula.

I el segon dels memes que dec és de la Lourdes Muñoz, que em preguntava fa temps per què bloco. Doncs bé, la resposta us la deixo aquí: el primer post que vag escriure fa gairebé dos anys explico el perquè de l'inici de la meva aventura.

Torno? Va de música

Torno a la blogsfera? Mmmm... Ja ho veurem...

De moment, en Javi m'envia un meme (bé, ara en diuen "mem", haurem de normalitzar-nos) i donat que en tinc uns quants d'acumulats, m'he decidit a contestar-lo. Va de música, així que: ¡música maestro!

Quanta música tinc a l'ordinador?

Ara mateix és una pregunta sense resposta clara. Tenim uns 400 CDs de música, que fins ara hávíem passat a l'ordinador en format SonicStage. Ara que ens hem modernitzat i tenim un IPod, resulta que el sistema de Sony no és compatible amb el d'Apple i hem de tornar a passar tota la música a MP3. Hem hagut de comprar un disc dur extern per tenir-hi tota la música i no col·lapsar l'ordinador. En tot cas, crec que el volum total ronda els 20 Giga, tota comprada (que no piratejada!!).

Últim disc que he comprat?

Crec que ha estat un recopilatori dels Rolling Stones. La setmana passada vam anar al concert dels Rollings a Barcelona i calia empollar unes quantes cançons per poder-hi anar com un fan més. Va resultar ser una bona compra, d'una banda per les grans cançons de sempre de Ses Satàniques Majestats, però sobretot per poder estar amb tota dignitat a la Zona Vip a la que vam aconseguir entrar sense saber ni com!! Si Dorian Gray va pactar amb el diable per mantenir el seu aspecte jove de per vida mentre la seva ment envellia, crec que amb els Rollings el pacte va ser al revés: les arrugues se'ls acumulen però aquests sexagenaris tenen més marxa que la majoria dels que vam assistir al concert!

Cinc cançons que escolto molt o que tenen molt significat per mi:

• Your Song, Elton John. Potser massa edulcorada, però... És l'inici de l'inici.



• Papá cuéntame otra vez, d'Ismael Serrano. Pel compositor, per la lletra, per la música, pel significat, per les persones amb qui hem compartit aquest cantautor... Per tantes coses!



• The river, Bruce Springsteen. O Dancing in the Dark, o Born in the USA, o The Rising, o... Qualsevol del Boss!



• London Skies, Jaime Cullum. D'ell ja en vaig parlar un dia. També em serveix qualsevol altre cançó seva. I més si és en directe.



• Roxanne, The Police. Perquè tenim entrades pel concert del setembre a Barcelona!!

Cançó que estic escoltant ara:

My Ding-a-ling, de Chuck Berry. Un clàssic entre els clàssics i una cançó que va portar cua. I mai més ben dit!

Així, he complert ja amb el primer dels memes que tinc pendents. Donat que encara n'hi ha un parell més, no els passo a ningú perquè us acabaria afogant entre tants reptes. Qui vulgui, que el continui!

Comença la campanya... d'estiu!

Sí, sí, ja fa una setmana que ha començat la campanya electoral. Bé, de fet ja bastants més dies que estem en (pre)campanya electoral. Jo ja he assistit a uns quants actes dels meus a Mataró, i també pel Maresme: Argentona, Tordera, Llavaneres... Però del què vull parlar no és tan de la campanya electoral, sinó de l'inici de la campanya d'estiu. Ja fa dies que fa caloreta, que es comencen a veure mànigues curtes i samarretes de tirants, i les platges es comencen a omplir. Però hi ha un factor encara més sintomàtic de la temporada d'estiu: els trens.

Sí, els que anem i venim en tren per la línia de la costa del nord de Barcelona (imagino que també els de la costa sud) notem l'arribada de l'estiu als trens per dos motius. En primer lloc, els senyors de Renfe (&#@!!!) decideixen que és hora d'engegar l'aire acondicionat als trens. En ple agost, és necessari anar al tren amb jaqueteta, encara que el nostre destí sigui arribar a la platja per acabar en bikini.

I com a segon indici de l'arribada de l'estiu, els trens sembla que s'encongeixin. I no perquè la calor dilati el material sinó perquè els trens s'omplen de guiris d'excursió a Barcelona des dels seus hotels de Calella, Blanes o Santa Sussanna (entre d'altres). Manades d'adolescents rossos amb ulls blaus i la pell vermell-gamba, i els corresponents pares i mares d'altres adolescents de la mateixa procedència i amb idèntica escala cromàtica.

En fi, que ja hem començat la campanya d'estiu, on n'hi ha que faran l'agost... I pel què es veu també el maig i el juny i el juliol.

Per refrescar-vos una mica, us deixo un vídeo de l'altra campanya, l'electoral. A guanyar!

Apadrina una paraula

El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre,

y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo.

Gabriel García-Márquez (Cien años de soledad)

Des d'aquí, em sumo a la campanya de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona i de la Escuela de Escritores per apadrinar una paraula que estigui en vies d'extinció. Els blocaires necessitem sovint aquestes paraules. I necessitem millorar el nostre llenguatge per llançar al món (o ciber-món) les nostres idees. A més, vaig tenir ocasió de treballar amb la gent de l'Escola d'Escriptura durant la meva etapa a Joventut, i és un plaer tornar-ho a fer ara.

La meva paraula apadrinada en català és VIANDA. No sé si en altres llocs encara s'usa, però jo fa molts anys que no la sento en boca de ningú. El que sí és cert és que la veig en moltes boques a diari...

A més, i per tal de demostrar a Telemadrid que van una mica errats amb el seu documental sobre els usos lingüístics a Catalunya, també apadrinaré una paraula en castellà. La meva paraula és AÑAGAZA. Malgrat la seva bonica sonoritat, vol dir engany. Bàsicament el que han fet amb aquest documental.

27 de 27

Avui, 27 de març, és el meu 27è aniversari. Com cada matí, em disposo a llegir el diari. Penso en l'efemèride del dia i vaig directament a la pàgina on es destaquen alguns aniversaris de famosos que també celebren avui l'aniversari del seu naixement. I què em trobo?

Amb foto gran i destacada, avui és l'aniversari de... Mariano Rajoy!!!!

"¡Cáspitas!", penso. No pot ser... En fi, algú altre hi haurà amb qui compartir també el meu dia.

Segueixo la llista i em trobo... Duran i Lleida!!

No pot ser, algú més afí a mi hi deu haver, no? Bé, com a mínim, em trobo amb l'Enrique Barón, eurodiputat socialista.

Però quan em poso a escriure aquest post, recordo una persona que també celebra avui el seu aniversari i amb qui comparteixo bastantes més coses... Felicitats, Ana! I, de passada, felicitats també a tots els coneguts/des i desconeguts/des que celebreu el vostre aniversari avui... i qualsevol dia de l'any!

PD: Avui crec una mica menys en tot això això dels horòscops i de les coincidencies personals en funció de les coincidències d'aniversari. El meu horòscop d'avui diu literalment: "Bon dia per apujar el llistó de les expectatives en el que sigui". Doncs això.

Tot torna

Tot torna. Totes les modes vénen i van. En roba, sembla que ara tornem als vuitantes. I també als anys cinquantes. I quina generació no ha jugat mai amb la baldufa com a últim joc de moda? No hi ha res nou a la terra...

Ahir, el programa "Caçadors de paraules" de TV3 parlava de les paraules noves que es posen de moda. El programa és divertit i pedagògic, cosa que ja és molt, tal com està la televisió avui en dia. Tinc les meves reserves sobre altres continguts més ideològics i polítics del programa, però això "avui no toca". D'entre les paraules noves, es parlava de molts tecnicismes i anglicismes adaptats a l'ús corrent del català. Al final del programa es feia una classificació de les paraules noves i de moda proposades pels espectadors. La guanyadora, segons el programa, va ser "Dish". Segons els "Caçadors de paraules", aquesta és una expressió que fan servir els més joves i els nens i nenes quan alguna cosa els causa sorpresa, els sobta o els deixa estupefactes.

Quan ho vaig veure, jo mateixa vaig haver de fer "dish" davant l'error de TV3. Aquesta expressió és probable que estigui de moda, però no és pas nova. Fa anys que ja es va posar de moda. Quan jo era petita, ja ho deia. La paraula va sorgir arrel de l'inestimable sèrie "Dr. Slump" (ja en vaig parlar una altra vegada). Els personatges d'aquesta sèrie de dibuixos animats, davant d'alguna situació ridícula, queien al terra de costat, fent un soroll que sonava a... dish! I els nens i seguidors de diverses edats van adoptar aquest onomatopeia, que fèiem acompanyant d'un moviment de braços i cos similar a la caiguda de l'Arale.

Ara, que tot torna, Televisió de Catalunya està reposant la sèrie. I és probable que els nous espectadors hagin adoptat de nou l'expressió, tal com ho vàrem fer nosaltres.

I és que tot torna.

PD: Parlant de televisió i de modes que tornen, no em puc estar de comentar la moda dels detectors de mentides, que ha tornat a la televisió. Cap a les sis de la tarda, en ple horari infantil, els nens i nenes poden veure en dues cadenes diferents com els suposats famosos passen la prova del polígraf per demostrar si és cert o no que van mantenir relacions sexuals amb un altre suposat famós, o si les fotografies suposadament robades són un suposat muntatge o no. Tot molt pedagògic. No puc més que fer "dish" davant de tot això...

Les meves cosetes

M'arriba per diverses bandes un meme que està corrent molt per la blogsfera aquests últims dies. Es tracta de descobrir cinc aspectes de la meva personalitat i de la meva vida que probablement desconeixeu. Molts bloggers estan responent a aquesta cadena. Suposo que d'aquesta manera satisfem la nostra vena una mica exhibicionista i, de passada, fem xarxa i coneixem els de l'altra banda de la pantalla.

Així doncs, aquí van cinc secretets:

1. Encara tinc dues dents de llet. Sí, sí, com una nena petita! Sembla ser que a aquesta edat, ja no em cauran. I seguint amb el repàs bucal, no tinc queixals del seny... Segons la meva boca, podria tenir 8 o 9 anys!



2. Sóc bastant dormilega. Això implica que puc dormir unes 14 hores seguides, si em deixen. I també implica que tinc una habilitat especial per dormir a qualsevol lloc i, molt en concret, als trens, avions, cotxes i mitjans de transport en general.



3. La meva passió per dormir també fa que més d’una vegada m’adormi veient pel·lícules. I aquí va un secret que pot ser considerat heretgia per alguns: em vaig adormir durant cinc minuts veient la tercera entrega de la Guerra de les Galàxies de la trilogia nova. Just els cinc minuts en què Anakyn Skywalker es passa “al lado oscuro de la fuerza”. 30 anys de saga cinematogràfica i vaig jo i em carrego els cinc minuts claus per entendre-ho tot!



4. Sé tocar les castanyoles. Durant molts anys de la meva vida (18 concretament) he fet dansa clàssica, contemporània, espanyol, escola bolera... Per aquesta última disciplina vaig aprendre a tocar les castanyoles. A pesar d’això, no en tinc ni idea de sevillanes (pels de la ceba: vaig aprendre sardanes de petitona i encara en sé).



5. De petita volia ser... Metge sense fronteres! Ja de més grandeta, i amb una altra carrera i vocació professional, m’he quedat només sent sòcia de l’ONG.

Apa, ja sabeu una mica més de mi... O no! Em sembla que aquest meme ja ha donat moltes voltes i com que en Donaire vol declarar el 2007 Any Internacional Sense Memes, doncs pararé aquí la cadena deixant via lliure a qui vulgui per continuar-la.

A quin súper heroi t'assembles?

Se m'acumulen els memes. Aquest cop, Alfanhui em demana de quina pasta de súper heroïna estic feta. Es pot saber a través d'un test senzill però en anglès, que pregunta entre d'altres qüestions si t'agrada volar, si has tingut una infància traumàtica o bé si tens propensió als accidents.

El meu resultat en el test és que m'assemblo a...

Sí. Sóc com Superman. Bon noi, educadet i sempre disposat a salvar el món per amor a la humanitat. Una mica boy-scout (o minyó escolta), és cert, però Superman és, al cap i a la fi i per disgust d'alguns, el rei dels súper herois.

Per sort, a qui menys m'assemblo és a Hulk!!

I ara toca el moment de passar aquest meme cap a la blogsfera, així que li passo a:

• Joana Torres: la "Wonderwoman" de l'agrupació de Mataró; t'ho aconsegueix tot.
• Toni Tió: segur que serà com en Batman, perquè li encanten els ginys tecnològics.
• Alex Valiente: així, de passada, li torno el meme que ell em va enviar (encara li dec la resposta). Em sembla que, a ell, el resultat del test li dirà que és més aviat com el Capità Enciam, sempre preocupat per el medi ambient!

Apa, us deixo una estona, que la meva súper oïda està captant sorolls provinents d’un accident a l’altra banda del món... La humanitat necessita els meus súper poders!!

"Idiota!!"

És fàcil que et cridin això quan el més famós èxit del teu grup es diu "Cara d'idiota". S'ha de reconèixer que és un títol arriscat... Però també bastant apropiat al veure la cara que li queda a la cantant del grup quan, tornat a l'escenari per fer el bis, li diuen: "Idiota, idiota!".

Vist el divendres passat a Privat, en la celebració del vuitè aniversari de la sala.

Per cert, el concert en directe és bastant avorrit. Us deixo amb el vídeo del single en qüestió, que ve a ser el mateix que veure a la Nena Daconte en directe...

La música de les nostres vides

Ara que torno a l'activitat blogaire, no puc perllongar per més temps un compromís que tinc amb un molt bon amic que ara està lluny. En Ferran fa temps que em va reptar a seguir la cadena d’un meme en què es preguntava per la música de les nostres vides.

Des de llavors que hi dono voltes, i no sé per on començar ni per on acabar. No és que jo sigui una melòmana irredempta, però sí que és cert que hi ha molta música a la que podria considerar la música de la meva vida. Com que no sabia per quina decidir-me per no escriure un post quilomètric, finalment m’he decidit per canviar una mica el sentit del meme. Enlloc de la música de la meva vida, l’he convertit en la música del meu mp3. Així doncs, aquí va la música que hi ha ara mateix al meu reproductor (que donat que no és un d’aquests models imprescindibles amb una pometa mossegada per logotip, té una capacitat de memòria limitada i, per tant, adient per aquest post).

Artist of the Century - Elvis Presley
Un clàssic. El clàssic. El Rei. A mi em segueix sonant com a nou.

Twenty Something - Jamie Cullum
Un crooner modern, revisió del jazz i de les big band en ple segle XXI. I could have danced all night és una de les meves preferides. I la podria estar ballant i escoltant tota la nit i el dia.

You could have it so much better – Franz Ferdinand
Gran àlbum. Pel meu gust, millor que el primer (encara que també era molt bo) per l’energia que desprèn. A vegades, mentre l’escolto a l’autobús o al metro, em sorprenc a mi mateixa movent el cap al ritme de la música o gairebé fent saltirons... Siusplau, si algú de vosaltres em troba en aquest estat, desperteu-me suaument.

Back to bedlam - James Blunt

Al contrari que els Ferdinand, el soldadet enamorat no serveix per saltar i desmelenar-se, sinó per fer allò que deien els Smashing Pumpkins: Melancolia i tristesa infinita. Però que bé que ho fa. La meva preferida: Goodbye my lover.

Hopes and Fears - Keane

La perfecta barreja entre els salts i la melancolia dels dos àlbums anteriors. Llegiu si podeu l’entrevista que va publicar fa un temps el Dominical de El País d’aquest cap de setmana. Diuen que mai no hi haurà cap banda millor que els U2. No ho sé, però en el concert que vaig veure l’estiu passat, els teloners Keane estaven molt a l’alçada dels cap de cartell Bono i The Edge. En tot cas, per recordar el concert i el “momento místico” que hi vam viure, també porto el The Best of 1990-2000 dels U2 al reproductor. Per cert, el nou disc està prou bé però no aporta cap novetat.

Intensive Care - Robbie Williams

Increïble la transformació d’aquest home: de cantant de grup d’adolescents a un dels personatges musicals més interessants del panorama pop. M’encanta. Quantes vegades no hem ballat el Rock DJ com a bojos desenfrenats?

Crossroad - Bon Jovi

Em recorda el primer macroconcert al què vaig assistir. Em penso que teníem catorze o quinze anys. La Marina, la Marta i jo vam anar cap a l’estadi olímpic amb tren, amb metro (crec que era de les primeres vegades que l’agafàvem, almenys soles) i vam disfrutar com boges amb un concert múltiple amb The Pretenders, Van Halen, i com a plat fort el nostres estimats Bon Jovi. Recordaré sempre la imatge a la sortida del concert, amb tots els pares de les adolescents i pre-adolescents esperant per recollir-les. El meu també!

Efemèrides

Aquest post hauria d'haver estat penjat el dijous 25 de maig. Per problemes tècnics, no l'he pogut penjar fins avui. Retrocediu mentalment en el temps, i imagineu que encara és dijous...

Ho vaig recordar tard, però encara a temps. Ahir, 24 de maig, va fer dos anys exactes que vaig començar a treballar a Madrid. “Dos anys, ja? Com passa el temps!” diu tothom. Doncs sí. Passa el temps, i hi passen moltes coses. Deixo el balanç d’aquesta estada personal-professional pel dia que marxi, torni, vingui o vagi definitivament. Ja tinc fins i tot la cançó adequada per aquell viatge.

Però és que resulta que avui, 25 de maig, succeeix un altre esdeveniment important en les nostres vides. Avui és el Dia de l’Orgull Friki!! Sí senyor, els freakys més frikis d’Espanya (ui, he dit Espanya!) han decidit celebrar avui, quan fa 29 anys que es va estrenar una de les pel·lícules que ha generat més frikis de la història de la humanitat i dels dinosaures, el seu dia de l’orgull. Compte! En el seu manifest, proclamen el seu dret a dominar el món. I el seu deure d’intentar-ho. Ara que estem en ple debat sobre els drets històrics de l'Estatut, no està malament que cadascú reclami els seus drets!

Només els demanem que no ens torturin fent-nos aprendre a parlar en l’idioma Klingon. Sí: l’idioma Klingon és el propi d’una raça-especie-criatura que habita l’afable espai sideral d’Star Trek. Els trekkies (fans entusiastes de la sèrie) més frikis i apassionats han arribat a aprendre i parlar en aquest idioma inventat. I resulta que ja hi ha més gent que parla en aquest idioma que no pas nadius del trimilenari idioma navajo. Fins i tot els de google, sempre amb visió de negoci, han obert una pàgina del seu famós navegador en aquest pseudo-idioma.

Per últim, cal afegir que en aquest dia d'orgull, tots som frikis d'alguna cosa. Molts mataronins (i gent d'altres indrets de la contrada) patim un frikisme particular del qual avui, 25 de maig, també és efemèride. D'aquí a dos mesos exactament, serà la Nit Boja de Les Santes de Mataró!

Com diria la cançó, "cada loco con su tema". I com diríem els catalans, "qui dia passa, any empeny". I entre tots els frikis, i els no tant frikis, anem conformant els dies, les setmanes, els mesos i els anys d’esdeveniments personals i col·lectius. Per molts anys!

Finde a Madrid

El cap de setmana a Madrid comença el divendres al migdia... I comença, com no podia ser d’una altra manera, de canyes amb els companys de feina. De canyes i de tapes, fins passades les sis de la tarda, hora en la que costa encara més aixecar-se de la taula del bar per arrastrar-se fins a la boca del metro. Allà hi ha la clau del què serà el cap de setmana: retrobaments, amics, parelles, cares de cansament però també cares expectants de gaudir de les 48 hores llargues que esperen a la sortida del túnel del tren.

Passeig pel centre de la capital, de botiga en botiga, sota la pluja que amenaça d’espatllar-nos els plans de futur inmediat. I el so dels mòvils i el soroll de les converses, que apunten tot el què s’ha de fer i el que quedarà per la setmana que ve. Gran Via, teatre i musical, propis de divendres a la nit a Madrid. I gent pel carrer a totes hores, encara que siguin les 3 o les 4 del matí.

I per fi és dissabte, el dia promès, el dia que promet ser més llarg que la resta però que sempre acaba sent més curt. Passejades històriques, pedres i monuments, però també botigues i sabates es troben al nostre camí. Més tapes i canyes, no podia ser d’una altra manera un dissabte a Madrid.

I segueix el passeig, que es retroba amb qualsevol d’aquests espais verds que taquen qualsevol cantonada d’aquesta ciutat.

S’acosta la nit del dissabte, aquella que també promet ser la nit més llarga de la setmana, que rivalitza en duració amb el dia del mateix dia, però que també acaba abans del que es desitjaria. Encara que s’acabi amb sis noies cantant l’himne del Barça en plena estació de metro de Madrid.

Però quan més llarg és el dia i la nit, més curts són els que vénen després. I el diumenge perd el matí (n’ha tingut mai, de matí, el diumenge?) per despertar-se a l’hora del vermut. I com no podia ser d’una altra manera, a Madrid el vermut dels diumenge pren forma de tapes i canyes. Passeig, pel·lícula, sofà de mitja tarda i sopar de diumenge a la nit amb bona companyia i agradable conversa, i com no podia ser d’una altra manera, canyes i tapes.

Al cap i a la fi, no és tan dolent passar de tant en tant un cap de setmana a Madrid!

Foto: www.satd.uma.es

Aquests últims dies de vacances s’ha donat una coincidència ben curiosa: han coincidit en el mateix dia el Divendres Sant amb la commemoració de la instauració de la II República. O, més ben dit, el Divendres Sant ha caigut enguany (ja que és un data que varia cada any) en 14 d’abril, el dia en què, fa 75 anys, es va proclamar la República.

És curiós: mentre uns conmmemoraven la mort del seu mesies per salvar la humanitat, altres conmemoràvem l’aniversari de la instauració d’un règim polític que lluitava per la igualtat. I justament d’un règim que va lluitar aferrissadament per separar la política de la religió. Coincidències de la vida.

I per coincidències de la vida, o per l’atzar capritxós, em trobo jo celebrant l’aniversari de la República gràcies a la festivitat religiosa a Cantàbria, un dels indrets políticament més conservadors d’Espanya i més significats amb tot el contrari del què representava (i representa encara avui) aquell model republicà. A l’adonar-me d’aquesta coincidència i de la coincidència de commemoracions anteriorment citada, no vaig poder evitar pensar en escriure un post. Però després d’unes hores per la zona vaig tenir clar que no només havia d’escriure; també havia de fotografiar.

Fotografiar, per exemple, la paradoxa en què es converteix que alguns creguem en la necessitat de recuperar la memòria històrica mentre d’altres mai han perdut la seva memòria gràcies al record en els espais públics, dels espais de tots:

L’existència d’aquests nomenclàtors no deixa de sorprendre’m, a pesar de ser sobradament coneguda públicament. I no només a Cantàbria, sinó també a moltes altres zones d’Espanya, com el medalló de Franco que llueix a la Plaça Major de Salamanca o l’estatua eqüestre del mateix dictador que fins fa poc gaudia d’una posició privilegiada al centre de Madrid.

Seguint el nostre camí per la zona costanera de Santander i rodalies, em trobo amb un altre tipus d’exemple de memòria històrica (sic). Aquest cop es tracta d’un tipus d’homenatge més artístic. O almenys més artesanal.

Aquest cop, potser animat per l’èxit de vendes d’aquest nínxol de mercat, o bé justament pel contrari, l’artista-artesà s’havia decidit a ampliar la gamma de productes al gust del potencial consumidor.

Sembla ser que aquest tipus de art decoratiu té els seus adeptes i que el mercat s’ha ampliat bastant, obrint-se a totes les possibles manifestacions artístiques que es poden desenvolupar al voltant de l’ampolla decorativa. Un altre artista, aquest cop més revolucionari, s’ha empescat un altre motiu, que també vaig fotografiar per deixar-ne constància. A mi se m’acut una bona combinació entre la primera ampolla decorada i aquesta última. Seria un art més eclèctic, però representació artística en qualsevol cas.

Seguint el camí, arribo a la cúspide del meu safari fotogràfic per la selva de la imatgeria espanyola: Santander. Una ciutat bonica i amb encant, però també una ciutat on hi ha una estatua de Franco victoriós a la plaça de l’ajuntament; una ciutat on hi havia la “primera y la segunda palya del sardinero” en funció de la capacitat adquisitiva dels banyistes; una ciutat on hi ha el Palacio de la Magdalena, construit gràcies a la contribució monetària dels seus conciutadans per regalar-lo al Rei, l’hereu del qual va vendre el Palau altre cop a la ciutat per la “mòdica quantitat” de 150 milions de pessetes tot recordant que el poble li havia regalat a la seva família. Una ciutat on hi ha altres joies històriques, aquest cop també recordant la glòria internacional:

Per fi, trobo una placa pública que m’agrada. Es troba al passeig que recorre la platja del Sardinero, ple de jardins, bancs i flors, just a l’alçada del Casino.

Justament, perquè els carrers són de tothom, de tots els ciutadans i ciutadanes, aquests no han de portar el nom de persones que van significar un absolut despreci per allò que és públic, per allò que és comú; per allò que és de tots. El nom de dictadors i de les persones que els van ajudar a dominar la lluire sobirania i voluntat de la població per, a continuació, sotmetre, engarjolar, vexar, torturar i assassinar els contraris no pot estar en boca de tots. Així com “El Alcalde” demana als ciutadans que cuidin els jardins que són de tothom i, per tant, dels propis ciutadans, nosaltres li hauriem de demanar a l’alcalde que fes dels noms dels carrers noms respectats i respectables per tots.

Tornant a l’art de la decoració del vidre, això seria:

Començar de zero

Per celebrar el meu aniversari, el dilluns varem anar a dinar amb uns quants companys i companyes de la feina. A l’hora de les postres, el menú del dia ens temptava amb un tiramisú. No ens hi varem poder resistir... I els meus companys tampoc es van poder resistir i li van demanar al cambrer que el meu trosset portés una espelma.

Per postres, em vaig trobar amb aquesta espelma:

Un zero! He celebrat el meu 0 aniversari? He tornat a néixer? He fet realitat aquell anhel de tanta gent de descomptar anys enlloc de sumar-ne?

No ho sé, en tot cas els esdeveniments d’aquests dies indiquen una nova perspectiva de la vida. No pas començar de zero, però, en tot cas, obrir nous comptadors.

Anys i anys, per molts anys...

Avui és el meu aniversari! El pes dels anys (sic) m'ha portat a buscar confort, consell i reflexió en frases cèlebres de grans il·lustrats. Aquí us en deixo algunes, encara que aviso que sovint són contradictòries!

• En els ulls del jove, crema la flama. En els ulls del vell, brilla la llum. (Victor Hugo)



• A la joventut aprenem; a la vellesa entenem (Marie Ebner-Eschenbach)



• L'home comença, de fet, a ser vell quan deixa de ser educable (Arturo Graf)



• Malauradament, és molt curt l'interval entre el temps en què s'és massa jove i el temps en què s'és massa vell (Charles Louis Montesquieu)



• Tothom vol arribar a vell, però ningú a ser-ho (Martin Held)



• Si la joventut és un defecte, és un defecte del qual ens curem massa aviat (James Russel Lowell)



• Com més vell em faig, més desconfio de la creença general que la vellesa porta la saviesa (Henry L. Mencken)



• Quan em diuen que sóc massa vell per fer alguna cosa, intento fer-la immediatament (Pablo Ruíz Picasso)



• Tots anhelem arribar a vells, però tots neguem que hi hem arribat (Francisco de Quevedo)



• Cap home savi no ha volgut mai ser més jove (Jonathan Swift)

Les imatges dels maltractaments de soldats britànics a civils iraquians són horroroses, lamentables, esfereïdores, indignes, esgarrifoses, horribles, terribles...

Podria seguir amb un llarg llistat d’adjectius negatius i despectius.

I acabaria definint la guerra.

Perquè quan veiem aquestes imatges per la televisió ens indignem i ens exaltem i ens ve al cap la Convenció de Ginebra. Però darrera d’una guerra hi ha moltes més imatges com aquesta. Imatges que, convenientment, no veiem. Recordeu aquelles famoses imatges de la Guerra del Golf (“está pasando, lo estás viendo”) en què només es veia un cel nocturn i uns coets verds que saltaven periòdicament? O la magnífica pel·lícula “La Cortina de Humo” (Wag the dog), en què un productor de Hollywod (Dustin Hoffman) produeix imatges d’una guerra a partir d’un càsting d’actrius, un gatet miolant, i un pont virtual mig derruït? A la peli, s’inventa una guerra fictícia a Albània sota el següent raonament:

- Qué sabemos de Albania?
- Nada.
- Pues pongamos que hay unos insurgentes y les declaramos la guerra.

Una mica, el què va passar a Iraq. Sortosament, la gent no va reaccionar com a la pel·lícula (tot els EUA pendents del soldat Old Shoe, amb cançó inclosa i llançament de sabates en record seu), sinó que va sortir al carrer amb una altra petició. I, ara, la seguim mantenint.