Aquests últims dies de vacances s’ha donat una coincidència ben curiosa: han coincidit en el mateix dia el Divendres Sant amb la commemoració de la instauració de la
II República. O, més ben dit, el Divendres Sant ha caigut enguany (ja que és un data que varia cada any) en 14 d’abril, el dia en què, fa 75 anys, es va proclamar la República.
És curiós: mentre uns conmmemoraven la mort del seu mesies per salvar la humanitat, altres conmemoràvem l’aniversari de la instauració d’un règim polític que lluitava per la igualtat. I justament d’un règim que va lluitar aferrissadament per separar la política de la religió. Coincidències de la vida.
I per coincidències de la vida, o per l’atzar capritxós, em trobo jo celebrant l’aniversari de la República gràcies a la festivitat religiosa a
Cantàbria, un dels indr
ets políticament més conservadors d’Espanya i més significats amb tot el contrari del què representava (i representa encara avui) aquell model republicà. A l’adonar-me d’aquesta coincidència i de la coincidència de commemoracions anteriorment citada, no vaig poder evitar pensar en escriure un post. Però després d’unes hores per la zona vaig tenir clar que no només havia d’escriure; també havia de fotografiar.
Fotografiar, per exemple, la paradoxa en què es converteix que alguns creguem en la necessitat de recuperar la memòria històrica mentre d’altres mai han perdut la seva memòria gràcies al record en els espais públics, dels espais de tots:

L’existència d’aquests nomenclàtors no deixa de sorprendre’m, a pesar de ser sobradament coneguda públicament. I no només a Cantàbria, sinó també a moltes altres zones d’Espanya, com el medalló de Franco que llueix a la Plaça Major de Salamanca o l’estatua eqüestre del mateix dictador que fins fa poc gaudia d’una posició privilegiada al centre de Madrid.
Seguint el nostre camí per la zona costanera de Santander i rodalies, em trobo amb un altre tipus d’exemple de memòria històrica (sic). Aquest cop es tracta d’un tipus d’homenatge més artístic. O almenys més artesanal.

Aquest cop, potser animat per l’èxit de vendes d’aquest nínxol de mercat, o bé justament pel contrari, l’artista-artesà s’havia decidit a ampliar la gamma de productes al gust del potencial consumidor.


Sembla ser que aquest tipus de art decoratiu té els seus adeptes i que el mercat s’ha ampliat bastant, obrint-se a totes les possibles manifestacions artístiques que es poden desenvolupar al voltant de l’ampolla decorativa. Un altre artista, aquest cop més revolucionari, s’ha empescat un altre motiu, que també vaig fotografiar per deixar-ne constància. A mi se m’acut una bona combinació entre la primera ampolla decorada i aquesta última. Seria un art més eclèctic, però representació artística en qualsevol cas.

Seguint el camí, arribo a la cúspide del meu safari fotogràfic per la selva de la imatgeria espanyola: Santander. Una ciutat bonica i amb encant, però també una ciutat on hi ha una estatua de Franco victoriós a la plaça de l’ajuntament; una ciutat on hi havia la “primera y la segunda palya del sardinero” en funció de la capacitat adquisitiva dels banyistes; una ciutat on hi ha el Palacio de la Magdalena, construit gràcies a la contribució monetària dels seus conciutadans per regalar-lo al Rei, l’hereu del qual va vendre el Palau altre cop a la ciutat per la “mòdica quantitat” de 150 milions de pessetes tot recordant que el poble li havia regalat a la seva família. Una ciutat on hi ha altres joies històriques, aquest cop també recordant la glòria internacional:



Per fi, trobo una placa pública que m’agrada. Es troba al passeig que recorre la platja del Sardinero, ple de jardins, bancs i flors, just a l’alçada del Casino.

Justament, perquè els carrers són de tothom, de tots els ciutadans i ciutadanes, aquests no han de portar el nom de persones que van significar un absolut despreci per allò que és públic, per allò que és comú; per allò que és de tots. El nom de dictadors i de les persones que els van ajudar a dominar la lluire sobirania i voluntat de la població per, a continuació, sotmetre, engarjolar, vexar, torturar i assassinar els contraris no pot estar en boca de tots. Així com “El Alcalde” demana als ciutadans que cuidin els jardins que són de tothom i, per tant, dels propis ciutadans, nosaltres li hauriem de demanar a l’alcalde que fes dels noms dels carrers noms respectats i respectables per tots.
Tornant a l’art de la decoració del vidre, això seria:

Etiquetes de comentaris: Pell de Brau, Personal i intransferible