Se'ls hi veu el plumero

Als del PP se'ls hi està veient el plumero. S'estan traient la pell d'ovella i mostrant el llop que hi ha sota. I el pitjor és que ens prenen per tontos.

Foto: Llop i ovella de Kukuxumusu.

Primer, el Secretari de Comunicació del PP revela al Financial Times que l'estratègia del seu partit és aconseguir sembrar la por entre els electors socialistes perquè no vagin a votar el diumenge. Sí senyor, això és creure en la democràcia i en la importància del vot dels ciutadans! Cornuts i a pagar el beure!

I després, el senyor Pizarro, fitxatge estrella d'Aznar (perdó, Rajoy), diu que els catalans som com els amics que van de gorra respecte la resta d'Espanya! I aquest és el que deia que estima tant a Catalunya. Sí, el mateix que va preferir una opa alemanya a una catalana.

El PP demana el vot "con la cabeza y el corazón". El problema és que quan parlen amb "el corazón" se'ls hi nota massa el què els hi passa pel cap...

Davant de tot això, jo tinc clar què passaria el 10 de març si guanyés el PP. I també què passaria (passarà) si guanya ZP. Per cet, ens veiem dijous al Sant Jordi?

Voy a ir a votar como si fuera la primera vez

He vist aquest vídeo en el blog de la Judith Alberich, on deia que l'havia emocionat. A mi també, i per això no me n'estic de penjar-lo.




Jo, el dia 9, també aniré a votar com si fos la primera vegada.

I amb la mateixa il·lusió i ganes de canviar les coses que fa quatre anys,

aquell 14-M en què tant important va ser el nostre vot.

De campanya...

Malgrat el parèntesi d'hivernació d'aquest blog, aquests dies no em puc estar de penjar alguns vídeos i alguns links en relació amb la campanya de les eleccions generals del 9 de març.

L'objectiu (i el desig) és clar: que guanyi ZP!!!


Vídeo de la JSC. Què passaria l'endemà de les eleccions si guanyés Rajoy?



Vídeo de la JSC de Mataró. ZP i Rajoy: no es lo mismo!



Defender la alegría. Vídeo de la Plataforma de Apoyo a ZP:



El Jubilado de Moratalaz. Zapatero yo votaré por ti!



I per últim, no us perdeu el post de l'amic i ideari Carlos Hidalgo sobre la suposada nena que el Rajoy va citar en el debat d'aquest dilluns. Impagable!

Entre España-se-rompe y Paquirrín, no hay nada

Ja fa uns dies, la Joana deia que cada vespre fa mans i mànigues per veure la reflexió inicial de l'Iñaki Gabilondo al telenotícies de Cuatro. Jo me'l perdo més d'un dia, però sempre que el veig (i sobretot, l'escolto), penso que hauria de fer com la Joana i correr per no perdre-me'l mai.

Un dels últims dies que vaig tenir el plaer d'escoltar-lo, en Gabilondo va dir que entre tants debats estèrils com tenim actualment, no ens parem a pensar en la profunditat de les reformes polítiques que s'estan fent a Espanya. Per exemple, la Llei de la (in)Dependència o la Llei de la Igualtat. I literalment va dir:

"Entre el España-se-rompe y Paquirrín, no hay nada en medio. [...] Ésta es la verdadera pinza".

Quanta raó té!! Entre els fantasmes de la desmembració de l'estat i les anades i vingudes de la Pantoja i família per jutjats, pressons i hospitals, molta gent no sent res més. Probablement, també és culpa nostra... I ho haurem de tenir en compte de cara a les eleccions de març.

PD: Aquí podeu trobar la reflexió sencera del Gabilondo aquest dia. No us la perdeu.

PD2: No pretenc fer publicitat de l'esmentada cadena de televisió, però ja que en parlo aprofito per dir que m'agrada molt el plantejament d'un dels seus nous programaes, ¡Qué desperdicio!, on ensenyen a famílies concretes a reduir, reciclar i reutilitzar i, sobretot gastar menys diners amb una visió sostenible. Llàstima que les televisions públiques no es dediquen a fer aquest tipus de programació i ens deleitin amb masies centenàries o famosos ballant salsa...

PD3: Escric aquest post després del Consell Nacional de la JSC d'ahir a Granollers, on l'amic i company Marcos Vidal em va recordar que no escric massa últimament. Així doncs, aquest post va per ell i la Susanna, que estic segura que estaran molt d'acord amb l'Iñaki!

Tot és economia?

Fa temps que penso que l'economia, avui en dia, domina massa les nostres vides, la nostra política, la nostra societat.

Els meus limitats coneixements (només sé que no sé res) m'impedeixen elaborar una teoria completa i complexa al voltant d'aquesta idea. No sé si és degut a la caiguda del comunisme, si és l'evolució històrica, o si és el capitalisme imperialista i dominador, però el cas és que penso que l'economia, l'anàlisi econòmic de qualsevol mesura, i la necessitat d'obtenir beneficis sense tenir en compte a costa de què o de qui, són avui en dia les lleis que fan girar el món per sobre de qualsevol altra cosa. I no m'agrada.

(També penso que gran part del problema d'orientació i acceptació de la socialdemocràcia actual es ressoldria donant una alternativa a aquesta cosmovisió economicista, però això ja són figues d'un altre paner, i d'això sí que em veig totalment incapaç).

Tota aquesta reflexíó (o anada d'olla, en altres paraules) ve al cas perquè l'altre dia vaig llegir en una entrevista una opinió experta que em va reafirmar la teoria. La magnífica, com sempre, contaportada de La Vanguardia entrevistava el divendres 21 de setembre al catedràtic d'Ecologia estadounidenc Peter Reich. Després d'explicar la situació crítca del mediambient del planeta, l'escalfament global i l'excés consumista, el catedràtic hi veu un bri d'esperança:

"Creo que hay una oportunidad real de mejorar el mundo, ¿sabe por qué? Porque mejorar el mundo va a mejorar la economía global, esa es mi única esperanza. Hay empresas que van a ganar muchísimo dinero
desarrollando energías alternativas y construyendo edificios sostenibles y coches que no contaminen. Si los gobiernos de Estados Unidos no construyen plantas de energía solar, lo harán los chinos."

És a dir, la única possibilitat de començar a canviar les coses és que algú hi guanyi diners. Trist, oi? Per aquí van els trets, també, d'una corrent de marqueting empresarial que s'està estenent últimament, i que trobo força interessant: la responsabilitat social corporativa. Vendre més a costa d'anunciar-se com a empresa sostenible i responsable.

Algú en dóna més?

Comença la campanya... d'estiu!

Sí, sí, ja fa una setmana que ha començat la campanya electoral. Bé, de fet ja bastants més dies que estem en (pre)campanya electoral. Jo ja he assistit a uns quants actes dels meus a Mataró, i també pel Maresme: Argentona, Tordera, Llavaneres... Però del què vull parlar no és tan de la campanya electoral, sinó de l'inici de la campanya d'estiu. Ja fa dies que fa caloreta, que es comencen a veure mànigues curtes i samarretes de tirants, i les platges es comencen a omplir. Però hi ha un factor encara més sintomàtic de la temporada d'estiu: els trens.

Sí, els que anem i venim en tren per la línia de la costa del nord de Barcelona (imagino que també els de la costa sud) notem l'arribada de l'estiu als trens per dos motius. En primer lloc, els senyors de Renfe (&#@!!!) decideixen que és hora d'engegar l'aire acondicionat als trens. En ple agost, és necessari anar al tren amb jaqueteta, encara que el nostre destí sigui arribar a la platja per acabar en bikini.

I com a segon indici de l'arribada de l'estiu, els trens sembla que s'encongeixin. I no perquè la calor dilati el material sinó perquè els trens s'omplen de guiris d'excursió a Barcelona des dels seus hotels de Calella, Blanes o Santa Sussanna (entre d'altres). Manades d'adolescents rossos amb ulls blaus i la pell vermell-gamba, i els corresponents pares i mares d'altres adolescents de la mateixa procedència i amb idèntica escala cromàtica.

En fi, que ja hem començat la campanya d'estiu, on n'hi ha que faran l'agost... I pel què es veu també el maig i el juny i el juliol.

Per refrescar-vos una mica, us deixo un vídeo de l'altra campanya, l'electoral. A guanyar!

Montilla President i les carxofes del tren

Ja sabeu que als transports públics sempre em passen coses curioses. I especialment als trens.

Avui m’he tornat a trobar immersa en una conversa aliena. Com cada matí, agafo el tren que surt de Mataró. Mig buit, arriba a Vilassar on una senyora escull justament el seient del meu costat. Repeteixo: el tren anava mig buit, així que no entenc perquè tria just aquella cadira i envaeix el meu espai vital i la meva tranquil•litat quasi zen a aquelles hores del matí. A Premià entenc el motiu. En aquesta estació pugen cinc amigues de la meva companya lateral, i ocupen tots els seients del meu voltant, integrant-me així a la seva conversa. Allà estant les sis amigues, totes al voltant de la quarantena llarga, amb pinta de mares de família tradicional.

Jo segueixo a la meva, llegint com cada matí el diari. Penso en col•locar-me els auriculars i escoltar la meva música, però entre el fil musical que tan amablement Renfe ens obliga a escoltar, el soroll del tren en moviment, les diverses converses de tots els passatgers i, en categoria de millors efectes sonors, la conversa de les sis amigues del meu voltant, penso que un excés de soroll pot trencar la pau interior que tan he treballat al llarg de la nit per aconseguir. Així que decideixo seguir en la meva lectura matutina.

No sé si motivades per la portada del meu diari o per l’estat de debat general en què viu sumit el país en aquests moments, comença la conversa entre les amigues, que no puc evitar sentir....

Starring (per ordre de pujada al tren):

Amiga 2: I aquest xarnego, que l’han fet president!

Amiga 1: A mi no m’agradava gens, però ja va millorant...

Amiga 3: El Montilla no és xarnego, és cordobés...

Amiga 2: Doncs això, xarnego!

Amiga 3: No, JO sóc xarnega, ell no. Els meus pares són nascuts fora i jo aquí, per això sóc xarnega. Ell és nascut a Córdoba.

Amiga 2 (la rabiosa): Pitjor encara. No sap ni parlar català!

Amiga 1 (conciliadora): Home, a mi també em cabreja, però nosaltres tampoc és que el parlem gaire bé, no? A mi unes classes tampoc m’anirien malament...

Amiga 3 (autodenominada xarnega): Jo també les necessitaria...

Amiga 1 (convertint-se): A mi el meu marit, que és molt de la ceba, em fot bronca si no parlo en català.

Amiga 2 (més enrabiada): És clar!

Amigues 4 i 5 (sepultades darrera la massa de viatgers drets): De què parleu?..

Amigues 1, 2 i 3 (a l’altra banda de la marea humana, al meu costat): --- (no contesten, vaja)

Amiga 1 (segueix convertint-se): Home, el Montilla no parla gaire perquè li costa parlar en català.

Amiga 3: A mi també, jo a casa parlo en castellà.

Amiga 1: A ell li costa però ja em va agradant.

Amiga 2 (se li estan inflant les venes per moments, els ulls comencen a enrogir): Aquest desgraciat de merda!

(Aquí ja no puc més i li llenço una mirada assassina a l’amiga 2, situada just davant meu, per sobre del diari)

Amiga 1 (la tranquil•la): Doncs a mi ja em va agradant. Em fa ràbia, eh, que no sigui català, però aquest estil tan seriós i tranquil ja m’està bé.

Amiga 2 (la rabiosa): Doncs a mi no! I quatre anys així, mare meva!

Amiga 1: Aquest no és el que va fotre fora al Maragall?

Amiga 2: Sí, però hi ha deixat el germà!

Amiga 3: I l’Iceta? Aquest sí que és perillós

Amiga 2: Sí, molt “sortir de l’armari” però les va fotent... (Ella sí que està sortint de l’armari)

Amiga 1: A més, no el coneix ningú, l’altre dia ens van posar un reportatge perquè ningú el coneixia...

Amiga 3 (autodenominada xarnega): Home, 19 anys d’alcalde, Ministre...

Amiga 1 (la informada): Ara l’intenten catalanitzar... Li van fer llegir un poema del Martí Pol, no? (sic, era Espriu)

Amiga 2 (la rabiosa però autènticament catalana): Sí, Martí Pol. Ara vol fer veure que és català però és xarnego.

Amiga 3: No, és cordovès, jo soc xarnega.

Amiga 4 (desconnectada): Ahir varem anar a sopar allà on em vau dir i ens varem posar les botes!

Amiga 3 (autodenominada xarnega autèntica): Ah, sí? I vau demanar les carxofes?

Amiga 1 (que s’apunta al carro): I el pastís de truita? Eh que és bo? En Montilla ja em va agradant... Però vau demanar també el pollastre rostit? Ja us ho vaig dir...

Amigues 1, 3, 4 i 5: Ai, doncs jo hi vaig anar l’altre dia – Doncs jo ahir no hi vaig anar perquè no tenia cotxe – A mi el meu marit em ve a buscar – Doncs el pollastre fet d’aquella manera queda molt bo – Doncs...

Amiga 2 (encara en estat de ràbia, a punt de convertir-se en súper guerrera de l’espai amb els cabells de punta i tot): I quatre anys així...

Moraleja (moraleixa):

1. El debat (com la veritat) està allà fora.
2. L’amiga número 6 no ha parlat en tota l’estona. Sempre hi ha un percentatge de la població que no s’entera de res.
3. Però la vida continua. I les carxofes estan molt bones.
4. Montilla President! Felicitats!

" Es dificil hacer a un hombre miserable mientras sienta que es digno de sí mismo"
Abraham Lincoln

Contigo, Edu, no lo han conseguido.

Y no lo van a conseguir; no nos van a hacer miserables.

Hoy, más que nunca, en mi nombre, si.

Per reflexionar

Avui és un dia per reflexionar. Per reflexionar entre quina d'aquestes opcions preferim:

Dreta o Esquerra

Prepotència o Rigor

Arrogància o Treball

Paraules o Fets

CiU o PSC

Nacionalisme o Socialisme

Conservadorisme o Progressisme

Divisió o Unitat

Rajoy o Zapatero

Mas o Montilla

I és un dia per reflexionar sobre la importància del vot. Perquè hi ha qui diu que votar no serveix per res. Que és millor quedar-se a casa.

Però el passat 14 de març de 2004, el vot de molts joves i molts ciutadans i ciutadanes va valer per molt. Si tots ells s’haguessin quedat a casa, no hauríem fet que les tropes tornessin d'Irak; no hauríem possibilitat que les persones que s'estimen es poguin casar, siguin del sexe que siguin; no hauria estat possible una llei que millori la vida de les persones dependents; no hauria estat possible progressar com ho hem fet.

Igual que hem progressat a Catalunya. Si el passat 2003, en les anteriors eleccions al parlament, molts de nosaltres ens haguéssim quedat a casa, no hagués estat possible deixar enrere 23 anys de conservadorisme. No hagués estat possible la Llei de Barris, que està millorant la vida de persones de tot Catalunya; no hi hauria hagut un gran pacte nacional per l'educació; no s'haurien dedicat més diners a l'educació i a la sanitat; no s'hauria treballat per l'emancipació dels joves.

Si aquests dos dies ens haguéssim quedat a casa, no hauria estat possible portar el català a la Unió Europea; no hauria estat possible retornar els papers de Salamanca a la Generalitat i a Catalunya; el transvasament de l'Ebre s'hauria produït, empobrint el nostre país i la nostra gent; no hauria estat possible la carta municipal de Barcelona; i no s'hauria aprovat mai l'Estatut.

El teu vot és molt valuós per continuar endavant.

Demà, a les urnes, NI UN PAS ENRERE!

COMENÇA LA CAMPANYA!!! MONTILLA PRESIDENT!

En directe des de l'acte d'inici de la campanya del PSC, amb el nostre candidat Pepe Montilla rodejat de joves, comencem la campanya per portar Montilla a la Generalitat. Ara és l'hora dels catalans! Ara és l'hora dels joves!

Un dia per canviar el món

Demà ens tornarem a despertar pensant que "hoy puede ser un gran día". Com ho vam pensar l'any passat. Com ho va ser l'any passat.

Demà, 7 d'octubre, la Joventut Socialista de Catalunya celebrarà el segon festival solidari Zona Roja a Mataró. Enguany la recaptació servirá per a construir una escola a Rosario (Argentina).

La festa solidària compta amb un variat programa d'activitats, amb una Fira d'Enitats juvenils i solidàries de tot Catalunya, actuacions musicals i entreteniments per petits i grans. Només un euro a canvi pel teu somriure i el somriure dels nens i nenes de Rosario. Vens?

PROGRAMA

17:00 (aprox.): Batucada entre la Plaça Isla Cristina i la Plaça 11 de Setembre, baixant pel C/ Rosselló.

Actuacions musicals

18.30 Fundación Convenio Latino

19.30 Manuel Dopico

20.30 Mahoney

21.30 Filippo Landini

22.30 Jere

23.30 Ni fu ni fa

24.30 Tabarka

00.30 Dj Bubba

20:30 - 21:00: Botifarrada. Es faran botifarres i xoripans (xoriço típic de l´Argentina)

Durant tota la tarda: fira d´entitats i jocs infantils (inflables, castells, futbolí humà...) al mateix recinte.

Plaça 11 de Setembre, al barri de Cerdanyola, (al costat dels Bombers). Mataró Bus Línia 1, Parada Rosselló.

Compte enrere: un mes

Avui, 1 d’octubre, comença el mes de compte enrere cap a les eleccions. El dia de Tots Sants podrem anar tots i totes a votar. I recalco que hi podrem anar totes perquè també avui es compleix una altra efemèride: els 75 anys del sufragi femení.

Aprofitant l’efemèride, jo també faig la meva aportació a la campanya socialista, penjant el banner de la campanya de recolzament al Pepe Montilla. Per cert, també us animo a veure el blog Monti, Ja! que els socialistes maresmencs, epicentre del terratrèmol blocaire de mitja Catalunya, han creat per a l’ocasió. El blog ha començat, ni més ni menys, que amb les aportacions del propi Montilla i del company blocaire Miquel Iceta.

Com s’ha vist aquest cap de setmana durant la Conferència Nacional del PSC, el nostre partit no deixa passar l’onada de les noves tecnologies. La Raquel Querol i alguns amics de la blogsfera progressista hi tenen molt a veure. I no us perdeu, tampoc el vídeo de presentació del nostre candidat, amb el què algun conegut blocaire també hi té molt a veure...

En el meu nom, SÍ

Després d'aquest període d'inactivitat blogaire, tinc una llarga sèrie de temes a comentar acumulats. El primer, per importància, per ètica i per convicció, és el meu recolzament a una iniciativa blogger (que Las Ideas ha ajudat a difondre) en favor de la negociació per assolir la tan desitjada pau al País Basc.

Des d'aquest blog, ja em vaig sumar fa un temps a una altra iniciativa per la pau. Avui, aquest post va dedicat a l'Eduardo, ara que ja no ens trobem per la Carrera de San Jerónimo. Avui, en el meu nom, SÍ a la negociació.

MANIFEST "BLOGGERS PROGRESSISTES PER LA PAU AL PAÍS BASC"

NOSALTRES:

- Bloggers progressistes procedents de les més diverses families de l'Esquerra (socialdemòcrates, comunistes, anarquistes...).
- Amb idees molt diverses pel què respecta al fenomen dels nacionalismes existents al Regne d'Espanya i a la República Francesa.
- Defensors dels Drets Humans tal com estan recollits en el dret internacional i en la Declaració Universal dels DDHH.
- Amb una cada vegada més important responsabilitat social en tant que creadors d'opinió amb major o menor influència,

CONSIDERANT:

- Que el conflicte existent en el País Basc des de finals del franquisme ha ocasionat ja massa víctimes i massa violacions dels drets humans a massa gent.
- Que l'aturada del foc permanent anunciat fa uns mesos per l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA) i la voluntat explícita d'aquesta i del Govern espanyol d'establir un diàleg suposa una oportunitat històrica per posar fi al conflicte basc.
- Que la decisió del Govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero de dialogar amb ETA ha rebut el suport per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats.
- Que existeix una campanya orquestrada pels elements més reaccionaris de la dreta nacionalista espanyola per dinamitar un procés de pau que encara no ha estat ni tan sols iniciat.
- Que l'esmentada campanya es desenvolupa en tres fronts: el mediàtic, el social i el polític.
- Que en el pla polític el Partit Popular (PP) està elevant deliberadament el voltatge polític mitjançant un discurs incendiari i demagògic on el diàleg es presenta com una "rendició" i on s'intenta exhibir una suposada fermesa envers ETA per conquistar vots arreu de l'Espanya més profunda i cavernícola.
- Que en el pla mediàtic trobem mitjans de comunicació com ara la COPE o Libertad Digital posant en dubte la legitimitat del Govern espanyol democràticament escollit l'any 2004, sembrant dubtes sobre suposades complicitats d'aquest govern amb els terroristes i insultant i atacant contínuament als sectors més moderats de la dreta nacionalista espanyola amb l'objectiu de tallar tota possible adscripció del PP al procés de pau al País Basc.
- Que en el pla social existeix una miserable campanya dirigida per l'AVT de Francisco-José Alcaraz, que ja ha perdut tota vergonya i que no dubta en barrejar les crítiques al procés de pau al País Basc amb els dubtes conspiradors sobre l'autoria dels tràgics atemptats de l'11 de Març de 2004 a Atocha, seguint fil per randa el guió del discurs del PP; campanya que consisteix en autoerigir-se en únics representants de les víctimes del terroriste etarra per acte seguit condemnar tota possble negociació amb ETA, repartint carnets de "respecte als morts" i altres.

AFIRMEM, davant això:

- Que la fermessa de l'Estat de Dret i de la democràcia no exclueixen la possibilitat de reconduir per la via de la negociació a aquells actors socials i polítics significatius que s'hagin allunyat del respecte a la legalitat i als Drets Humans.
- Que la campanya de la dreta nacionalista espanyola i de la seva principal formació política (el PP) respón a l'interés d'aquesta formació en què una de les seves principals fonts de vots (el conflicte basc) continuï endavant per més sufriment que generi.
- Que associar "diàleg" amb "rendició" i "traició als morts" només és possible des d'una visió bel·licista i maniquea de la política. És a dir, la visió tradicional de la dreta nacionalista espanyola.
- Que les enceses proclames del PP i dels seus esbirros mediàtics en el sentit de que "amb els totalitaris no es pot negociar, només se'ls pot derrotar", guarden molt poca relació amb el seu propi origen com a partit, que es troben en una altra formació (Alianza Popular) fundada en el seu dia per un ex-ministre d'un règim feixeista i totalitari, els dirigents del qual (inclòs l'esmentat ex-mnistre) no només no foren mai jutjats sino que a més a més es vàren integrar naturalment en el règim democràtic espanyol sense pagar mai pels seus actes, precisament a través d'aquesta nova formació que amb el temps es convertiria en el PP.
- Que la dreta nacionalista espanyola mostra mala memòria, no només respecte als seus orígens sinó també respecte al seu passat més recent, oblidant que José Maria Aznar ja va dialogar amb ETA durant la última treva d'aquesta organització el 1998.
- Que les víctimes del terrorisme etarra són un col·lectiu heterogeni amb idees molt diferents sobre un possible procés de diàleg del Govern espanyol amb ETA; col·lectiu que no pot ésser reduit a una sola veu, i encara menys en la d'una associació (una entre tantes) que ha estat segrestada per una direcció sectària i polititzada, pertanyent sense dissimula a la dreta nacionalista espanyola.
- Que, sigui com sigui, el respecte a les víctimes no pot confondre's amb donar-li la raó a les vícimes: una víctima del terrorisme també pot equivocar-se.
- Que tots els ciutadans, i en especial els ciutadans progressistes, tenim la responsabilitat de respondre activament a aquesta campanya que amenaça amb abortar el procés de pau emergent al País Basc,

per tant, MANIFESTEM:

- El nostre recolzament a l'imminent inici del diàleg entre ETA i el Govern espanyol, la qual cosa no implica cap renúncia al nostre dret a valorar i criticar (individual o col·lectivament) el concret desenvolupament d'aquest procés.
- La nostra gratitut a tots aquells que en el passat, recent o llunyà, apostaren per una solució dialogada, enfrontat-se no només a la dreta nacionalista espanyola sinó també a la incomprensió i fins i tot l'hostilitat d'una part, a vegades molt notable, de l'esquerra i la societat espanyola, i fins i tot a la pròpia organització ETA, pagant-ho en més d'un cas amb la vida.
- La nostra voluntat de combatre ara i sempre a tots els enemics de la Pau, sigui quin sigui el seu credo polític i siguin quins siguin els seus mètodes, com a part integrant del nostre compromís com a esquerrans.
- La nostra voluntat de cridar a tots els ciutadans del Regne d'Espanya, sigui quin sigui el seu credo polític, a mobilitzar-se pacíficament en favor de l'obertura d'un procés de diàleg i pau en el País Basc que condueixi a la finalització del conflicte basc i de les violacions dels Drets Humans associades a aquest.

NEGOCIACIÓ, EN EL NOSTRE NOM, SÍ.

Signat: Eulàlia Mas i Agell

Congrés JSC Mataró

En la línea "Está pasando, lo estamos posteando", passo a informar-us dels últims esdeveniments que estan passant ara mateix a la Casa del Poble de Mataró, a la Plaça de les Tereses 17, 1 pis.

Aquí, a la seu del PSC de Mataró i el Maresme, estem celebrant el Congrés de l'Agrupació de la Joventut Socialista de Catalunya a Mataró. I ara mateix, està parlant el ja nostre primer secretari de l'agrupació de la JSC de Mataró: el Javi Naya. El Javi està recordant ara mateix que la JSC és la primera organització política juvenil de Mataró. I recorda que nosaltres treballem amb talant, i que no fem servir problemàtiques com la de la immigració per fer demagògia. "Això ja ho fan uns altres".

Aquesta és la resta de companyes i companys de la nova executiva d'agrupació:

La Rosa Herrero, com a Secretària d'Organització

En David Bote, com a Secretari de Política Municipal

L'Anna Barrera, com a Secretària de Formació

La Carme Cuadras, com a Secretària d'Acció Política

i la Laura Gordino, com a Secretària d'Igualtat i Drets Civils

És, com veieu, una executiva poc paritària. De fet, hi ha un 67% de dones!!

FELICITATS I BONA FEINA!

Comiats d'anada i tornada

El diccionari que em surt per defecte a l’ordinador em dóna la següent definició de la paraula “despedida”:

Despedir (Del lat. expetĕre).

1. Soltar, desprender, arrojar algo. Despedir el dardo, la lanza, la piedra.
2. Difundir o esparcir. Despedir olor, rayos de luz.
3. Apartar o arrojar de sí algo no material.
4. Alejar, deponer a alguien de su cargo, prescindir de sus servicios. Despedir al criado, las tropas.
5. Dicho de una persona: Apartar de sí a alguien que le es gravoso o molesto.
6. Acompañar durante algún rato por obsequio a quien sale de una casa o un pueblo, o emprende un viaje.
7. Dicho de una costa, de un cabo o de una punta: Extender hacia el mar algún arrecife u otro obstáculo.
8. Hacer o decir alguna expresión de afecto o cortesía para separarse de alguien.
9. Renunciar a la esperanza de poseer o alcanzar algo. Despídete de ese dinero.

A continuació, he buscat la definició al Diccionari de la Llengua Catalana de la paraula “Comiat”, que seria la traducció aproximada de la primera cerca. I diu així:

Comiat (ll. commeatus)

1. Acció de saludar-se quan algú se'n va.
2. Llicència o permissió de partir, d'anar-se'n.
3. Desnonament.
4. Forma d'extinció de la relació laboral per la voluntat unilateral de l'empresari, hi hagi causa justificada o no.
5. Composició d'origen provençal estretament relacionada amb el maldit i en la qual el poeta renunciava a l'amor de la seva dama.
6. Donar comiat (a algú) 1 Acompanyar-lo fins a la porta quan se'n va, dir-li adéu. Invitar-lo a anar-se'n. Treure (un criat, un treballador, etc) de la feina.
7. Judici de comiat. Procediment judicial interposat pel treballador acomiadat contra l'empresari. Judici de desnonament.
8. Prendre comiat. Saludar (algú) abans d'anar-se'n.

Durant el II Congrés de la Federació de la JSC Maresme, que vam celebrar el dissabte passat, per un moment a tots ens va venir al cap aquestes dues paraules. Sobretot pel Charly, però també pel Jordi, i per totes les persones que han passat per la nostra federació i, fins i tot, per les que encara hi som però acabarem marxant (perquè ens obligarà l’edat, no per voluntat pròpia).

De les definicions del diccionari, però, jo em quedo però amb l’orígen etimològic del “comiat”:

Segle XIII; prové del llatí commeatus, -us (que significa “acció d'anar i venir”),
deriva de commeare (anar i venir), i aquest de meare (anar, passar).

Els antics sempre van ser molt savis. Acomiadar-se no vol dir marxar per sempre, deixar-ho tot enrere; sinó anar-se’n per després venir. Als companys i companyes, però sobretot amics i amigues que van i vénen, els esperem de tornada amb els braços oberts.

Algunes fotos del Congrés, aquí

El Congrés de les Persones

Els passats 1 i 2 d'abril vam celebrar el XIIè Congrés de la Joventut Socialista de Catalunya. Alguns el recordaran com el Congrés del consens. Alguns, com el Congrés del míting. D'altres, simplement, el recordaran com l'onzè Congrés. Alguns, ni tan sols el recordaran.

Per mi, sempre serà el Congrés de les persones.

Sempre he cregut, i així ho vaig deixar per escrit en la ponència política que vaig ajudar a redactar, que la política s'ha de fer per a les persones i amb les persones. En el temps en què he estat secretària de formació de la JSC, he repetit sovint que la formació política passa també per la convivència, el coneixement d'altres persones, el debat amb elles. En definitiva, conèixer a les persones, per conèixer els seus problemes, les seves expectatives i els seus anhels, i poder dissenyar polítiques a la seva mida.

He tingut la sort i l'honor de compartir els últims 28 mesos amb un equip de grans polítics però, sobretot, de grans persones. Amb deu d'elles, hem compartit aquests 28 mesos. Amb quatre més, hem compartit el projecte ja començat, però com si sempre hi háguessin estat.

I de tots ells, he après, he conegut i he retingut.

Del Víctor, la visió política i la tenacitat per aguantar i donar la cara pel què un creu, "contra viento y marea", picant des de la mina dels ideals i els valors.

Del Paco, la humanitat i el rigor en la feina. El somriure. De l'amistat, abans, ara, i espero que sempre.

De l'Ana D., la vehemència i el treball. La sensibilitat i el sacrifici, de la persona que menys ho demostra.

Del Marcos, la veu de la inteligència, però alhora la veu de l'entusiasme. El saber amb la il·lusió i la passió.

De l'Olga, la capacitat per ilusionar, per compartir, per crear del no res i amb poc més que res.

De l'Àlex V., el calor del sol, la capacitat d'endegar projectes i lluitar per ells fins al final.




De l'Eli, el canvi i l'aprenentatge per acabar sent més sòlida que ningú. I per compartir el què apren amb tots els qui s'estima.





Del Jaume, que la distància es pot escurçar i els camins es poden crear quan un sap on anar i amb qui anar-hi. I amb quin comandant.

De la Susanna, la il·lusió i la reflexió. I la preocupació pels qui menys tenen usant el que ella més té, el seu cor.

De l'Àlex P., la confiança en els valors, per sobre de qui els defensa. L'entrega a un projecte, que podria fer aigues, per portar-lo a bon port.

De l'Anna C., la dolçor al costat de la mà dura per tirar endavant tot el que se li demana, i el què no cal ni demanar-li. Tant, que ha acabat ella donant la cara.




De la Cristina, la discreció i la templança, però amb els sentiments a flor de pell. I la capacitat de treball, sigui el que sigui el que tingui davant.





Del Ferran, la importància de les formes, quan darrera hi ha fons.

De tots ells, el treball en equip, els valors del socialisme, i un regal: la seva amistat.

PD: Ja fa uns dies que donava voltes a aquest post. Tenia molt clar el que he escrit fins ara, però seguia pensant que hi faltava alguna cosa. Aquesta nit, veient la televisió, he trobat la solució.

En la magnífica sèrie House, el metge protagonista discuteix amb una pacient en estat terminal, que no està disposada a patir més ni a aguantar més proves perquè li diagnostiquin la malaltia i la cura respectiva. Ha patit tant, que ja no té forces per aguantar més. El Gregory House li demana que aguanti, que amb algunes proves més trobaran un diagnòstic. Ella s'hi nega, li pregunta perquè no és ell el qui aguanta i dóna la cara, enlloc d'amagar-se en el seu despatx i no tractar als pacients, com fa sempre. Li pregunta per què ella ha de lluitar quan el propi doctor no ho fa; li pregunta per què no la deixa morir dignament.

"Perquè això no existeix! No es mor amb dignitat. Es viu".

Parlant de la nostra experiència com a Executiva i com a equip humà, parlant del què ha passat en l'onzè mandat, i del què va passar al dotzè congrés, aquesta frase és més certa que mai. Tan se val el final, haver viscut (i treballat) dignament és l'important. I vosaltres ho heu fet.

Dedicat a les persones que fan digna la nostra vida,

dedicat als meus companys i companyes

i, sobretot, dignes amics.

Dos joventuts

Aquest cap de setmana, la JSC del Maresme celebra la seva Escola de Formació. En el marc d'aquesta escola, el dissabte a les 19:30 tindrà lloc una Trobada de blocaires. Un altre blociare i amic, l'Oriol Vaquer, ho explica així:

"Si tens un blog personal, polític, artístic, literari..., si tens ganes d'intercanviar les teves experiències amb altres blocaires per veure quins temes tracten, des de quin punt de vista enfoquen els articles, quin format utilitzen, si vols opinar sobre com veus aquest fenomen dels blogs i quin futur li veus. En definitiva, si tens ganes de parlar de blogs, vine a la trobada de blocaires que organitzem des de la JSC Maresme dins la nostra Escola de Formació, on volem analitzar el fenonem dels blogs des del punt de vista de la mateixa gent que els utiltzem: perquè tenim blog, què en pensem dels altres blogs, quin futur li veiem.

Per això ens agradaria tenir molta diversitat d'opinions, d'edats, de procedències, d'opcions polítiques o sense opció política, de temes tractats en el blog. Sigui com sigui el vostre blog, sereu benvinguts i benvingudes. Com més serem més riurem!! La trobada es farà el proper dissabte 11 de març a les 19.30 h a la casa de colònies Eurostage d'Arenys de Mar (el Maresme), que si accedeix des de Caldes d'Estrac.
Per a més informació o per confirmar la vostra assistència escriviu a jscargentona@gmail.com "

Així, doncs, espero que us animeu i vingueu, blocaires del Maresme i de més enllà, a fer-la petar amb nosaltres! Dit això, no em puc resistir a penjar la tira d'humor que tanca l'edició d'avui de El Periodico de Catalunya, firmada pel gran Ferreres:

PD: Abans que algun llest m'acusi de ser de la mateixa secta, però de l'altre bàndol, he de dir que "ni tanto, ni tan calvo". Però que l'humor el que pretén és extreure una característica de la realitat i exagerar-la fins a límits enginyosos i ocurrents. No em negareu que Ferreres ho ha aconseguit...

Fins aviat Ferran

El divendres a la nit ens vam despedir d’en Ferran. Ha decidit començar de nou a Granada, al costat de la Marla. Estic segura que li anirà molt bé.

A diferència del Charly, que recorda perfectament les dates de qualsevol efemèride, acte o situació, jo no acostumo a recordar-les massa. Sovint les confonc. Espero que la data en què en Ferran va marxar acabi confonent-la amb les dates de totes les vegades que a posteriori ens haurem retrobat. En tot cas, del què estic segura és que no recordo el dia en què vaig conèixer al Ferran.

I és que crec que ha estat al meu costat, junt amb en Xesco, en Charly, la Sara, en Jordi, i tants i tants companys i amics que s’han anat sumant a la JSC, des del principi. En Ferran forma part de la majoria de records, vivències, anècdotes i experiències de la meva –nostra- curta però intensa vida política i també personal. I, sobretot, forma part i ha deixat el seu gra de sorra en tot el què hem fet en els últims anys la JSC de Mataró, Maresme i Catalunya.

De tot això, em quedo però amb totes les hores que hem passat junts a la carretera, fent quilòmetres cap a qualsevol escola, míting, consell nacional, o conferència. Em quedo amb les hores que hem esperat junts i, també, amb les hores que ell m'ha esperat a mi. Em quedo amb els cafès, coca-coles, cerveses i copes, compartides amb les converses i amb les ganes de canviar el món. Em quedo amb les festes i la "juerga" que ens ha portat a altes hores de la matinada a les converses d'abans d'anar a dormir i a les de just després de llevar-nos. Em quedo amb tots els moments que hem compartit, des de no recordo quan.

Perquè, en definitiva, en Ferran, per mi, no té dia d’entrada a la meva vida però, el més important, no té dia de sortida. Fins aviat amic!

Algú va guardar aquesta foto sota el títol "Ferran feliz".

És un nom premonitori.

Feliç Aniversari

Avui m’han recordat que ja fa dos anys que varem entomar un projecte il·lusionant. Era, i és, el d’encapçalar la direcció de la Joventut Socialista de Catalunya.

Dic que el vam entomar, que no pas iniciar, perquè la nostra no és més que la continuació d’una lluita, d’un somni, que ve de lluny, molt lluny. És el somni de la igualtat, la llibertat i la justícia social per a la humanitat. És, a més, un somni col·lectiu, del qual formen part molta gent arreu del món, i al qual tots anem aportant el nostre gra de sorra. L’horitzó quasi sempre sembla inabastable, però sabem que lentament, més lentament del què voldríem, es va apropant.

La responsabilitat de ser hereus d'aquest somni i el repte de fer-lo realitat, encara que només sigui per un dia o per unes hores, constitueixen un enorme orgull. Les dificultats que ens trobem pel camí, només un petit esglaó a superar.

Avui és un magnífic dia per canviar el món. Ahir també ho va ser i demà ho continuarà sent. Victor, Paco, Ana, Àlex P., Susanna, Marcos, Eli, Olga, Àlex V., Ferran, Anna i Cristina, ara, junts podem.

Feliç Aniversari!

Joves i Socialistes

La xarxa es torna, cada dia més, un espai de reflexió política: ahir va néixer un nou blog progressista, Joves i Socialistes.

Es tracta, doncs, d'una nova aposta per la construcció i la comunicació de l'ideari d'esquerres, que segur que ens aportarà temes interessants. A més, el blog recull links a la majoria de bitàcoles socialistes que existeixen.

Us en recomano la lectura i la participació.

Bon cap de setmana!